El Meu País

I was looking up poetry last night and discovered this beautiful poem by Catalan poet Miquel Martí i Pol (1929-2003).  Below is the original Catalan, and beneath the cut is an English translation.

El Meu País

Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrera
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l’esperança
torno encara al meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny,
però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m’adormo el que somio
és només el meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

Abans que la mort m’arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l’hora
sota el cel del meu país.

No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

Ode to Spain

Another poem I love, also in Catalan.  This time it's by late 19th century poet Joan Maragall (the date here is 1898; it's also written after the standardization of the Catalan language by linguist Pompeu Fabra, and you can compare the orthography to that in "L'Emigrant").  It's a nationalistic piece, written during the Spanish-American War which Catalunya was heavily opposed to, as it perpetuated Spain's imperial dominance, which Catalans felt needed to end (as they consider themselves occupied by Spain).  I just feel that the nationalism here is more "positive" towards Spain in the sense that it doesn't have this sense of antipathy; just more of a "wake up".  But the final stanza...that has to be my favorite in the entire thing.  Very powerful.


Escolta Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana;
parlo en la llengua que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pel d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a mort els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora la mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh! salva't de tant de mal;
que el pló et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu Espanya!

The Émigré

I'm going to start off this blog with a poem by Catalan poet Jacint Verdaguer of the mid-19th century, called "L'Emigrant", in English "The Émigré".


Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantessa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cels suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me'n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir!*



I feel that the beauty of this poem is not just in the language (Catalan is my third language, yet I don't have too many difficulties working through the older versions, pre-Pompeu Fabra), which it is partly, but also in the elegies of Catalonia and the city of Barcelona itself.  That first stanza: "Sweet Catalonia / my heart's homeland / when away from you / one dies of longing" is heart-wrenchingly beautiful.  I think one of the reasons I'm so fascinated with Catalonia and Catalan culture is their sense of national pride.  Not just in their language and history but in their country.  The geographical features that make it up are nothing but beautiful to them.

I find the title of the poem rather telling as well: "The Émigré", which tells of one who is leaving his country, leaving his homeland and going somewhere else.  Yet the entire poem, short as it may be, only mentions the author's home, his country, his homeland.  That is where he wishes to carry out his days.  Not traveling, not wandering.  At home.  There is, after all, no place like home.

*Translation after the jump